jueves, 29 de noviembre de 2007

Nuesa


Pura solitud és la que l'inunda en aquests moments en que tant et troba a faltar.

No us coneixeu encara, però ella ja sap que t'estima.

I frisa. Frisa per sentir com corre l'aire pel seu ventre nu mentre tu a poc a poc i amb la ma trèmula li desfas els botons de la seva camisa. Un a un, i en cada un d'aquests, un sentiment diferent: Passió, desig, tendresa, luxúria, plaer, felicitat...


Esteu nerviosos. El cor us batega a cent per hora. Fa molt que espereu aquest moment, que l'idealitzeu en les vostres nits de narcòtica solitud.

Sou màquines del temps.Tu un home i ella una nena. Tu un expert flamenjant per a obtenir noves experiències i ella un neguit per sentir. I ara, a poc a poc retrocediu en el temps. Dintre l'un de l'altre palpant, sentint i descobrint passions ocultes.


T'atures i la mires. Dubtes. Què t'està passant? Aquella nena, aquella nina, aquella princesa, aquella coseta...la teva coseta! S'ha convertit en una dona.

La beses tendrament per a ssaborir el dolç sabor dels seus llavis, una i altra vegada. Primer el nas, després el front, l'orella, el coll, l'esquena, el braç, els pits, les cuixes, les cames, els peus, el seu cos, els seus pulmons, les seves vèrtebres, la seva pell, la seva ànima...

Avui l'has feta tota teva.

1 comentario:

Elisa Díez dijo...

És increïble el relat, com vas imaginant dintre del teu cap tot el que estàs llegint...

La veritat és que tenim una idealització de moltes coses... que quan les fent no són pas com semblaven ser dintre del nostre cap.
Un petonet!!!